2012/04/15: Record significatiu de la tragèdia del Titanic
El 15 d'abril de 2012 marca el centenari del naufragi del Titanic. La Casa de la Ràdio i la Televisió exposa a la seva seu de Samazan (França) la portada de l'edició del 16 d'abril de 1912 del diari nord-americà The New York Times. Aquest naufragi d'ara fa cent anys va marcar la història dels mitjans de comunicació. Gràcies a l'encara joveníssim telègraf sense fils, els periodistes van descobrir la màgia i els enganys del «directe», establint les bases de la informació moderna.
La nit del 14 al 15 d'abril de 1912, durant més d'una hora, els telegrafistes del Titanic van enviar missatges de socors en morse - CQD i SOS, les dues expressions que s'utilitzaven en aquella època - que van ser captats per altres vaixells, alguns dels quals van deixar-ho tot per anar a ajudar. En pocs segons, la informació va arribar als receptors de radiotelegrafia que hi havia a terra ferma i es va escampar fins a Nova York. A la redacció de l'Associated Press, Charles Crane va rebre aquest missatge del Canadà: «El Titanic podria haver xocat contra un iceberg». Immediatament, l'agència de premsa va intentar obtenir tanta informació com fos possible dels receptors de TSF, va trucar els propietaris del transatlàntic i va demanar per cable a Londres la llista de passatgers. Poc després, Charles Crane presumiria del fet que la seva agència «ha publicat un "flash" i ha anunciat l'accident». Aquest teletip d'AP aterra pocs segons després a les redaccions dels mitjans de comunicació. Al New York Times, el redactor en cap Carr Van Anda confirma el que hauria semblat absolutament inimaginable: «CAP RACE, Terranova, diumenge al vespre, 14 d'abril (AP) - A les 10:25h d'aquesta nit el vaixell Titanic de la White Star Line ha enviat un missatge de "CQD" al receptor de telegrafia Marconi, anunciant que havia xocat contra un iceberg. El vaixell ha afegit que necessitava ajuda immediata.» Els teletips següents expliquen que el transatlàntic ja no emet més missatges. La primera edició del diari és ja a la rotativa però Van Anda aconsegueix «carregar-se» la portada. Meyer Berger explica en el seu llibre sobre el New York Times que quasi tots els mitjans de comunicació «van reproduir de manera molt prudent els teletips i van publicar que a l"l'insubmergible" Titanic no li podia passar res. Però no va ser el cas de Van Anda». «Ell no es va deixar endur per les emocions i aviat es va adonar que el vaixell havia naufragat.»
Durant les primeres hores, que van ser molt llargues, els responsables de la White Star Line van minimitzar el drama, però no va fer el mateix el New York Times. La portada del 15 d'abril anoncia que «El nou transatlàntic Titanic xoca contra un iceberg/S'enfonsa per la proa a mitjanit/Les dones a les barcasses salvavides/Darrer missatge per ràdio a les 00:27h. Silenci». Paul Heyer, professor de Comunicació i autor d'un llibre sobre el Titanic i els mitjans de comunicació (Titanic Century: Media, Myth and the Making of a Cultural Icon), «en termes de divulgació de la informació, podríem considerar la catàstrofe del Titanic com l'inici del que el gurú dels mitjans de comunicació Marshall McLuhan va batejar com "l'aldea global", tot i que és cert que ell va crear aquesta denominació pensant en les comunicacions per satèl·lit dels anys 60». Els diaris de tot el món van parlar de la catàstrofe, barrejant fets i especulacions, com el diari de Londres que va titular «Cap víctima mortal» enmig de la confusió dels primers dies. Errol Somay, responsable d'una exposició sobre els mitjans de comunicació a la biblioteca nord-americana de Virgínia va escriure una vegada, sobre la cobertura mediàtica del Titanic: «El que m'impressiona és el cicle de la informació, el mateix que hi va haver amb els atemptats de l'11 de setembre de 2001: la cobertura del càos inicial de la notícia, després les històries humanes, després les acusacions (...) Ens cal sempre un culpable».
La història del Titanic va establir les bases d'«una cobertura excepcional amb mobilització general» dels equips informatius, i ho anirem trobant sempre en el futur amb cada nova catàstrofe, segons Roy Peter Clark, professor de Periodisme en el Poynter Institute. El «New York Times» es va distingir en el seu moment de la vintena restant de diaris de la mateixa ciutat situant-se en «un lideratge dels diaris nord-americans que des de llavors no ha perdut mai». És Daniel Allen Butler qui ho afirma a Insubmergible: tota la veritat del «RMS Titanic». El naufragi del Titanic dispara també en el seu moment la ràdio: un jove operador de ràdio, David Sarnoff, es fa ressò i reemet sense interrupció durant uns quants dies totes les informacions que s'estan transmetent per la TSF (la telegrafia sense fils). La policia ha d'intervenir per contenir la gran massa de persones concentrades per escoltar-lo a Nova York. Sarnoff farà carrera a la ràdio i acabarà dirigint la cadena de ràdio i televisió NBC. «Hi havia ràdio-aficionats que coneixien periodistes i deien "Vet aquí el que està passant". Per a l'historiador Daniel Allen Butler, ens trobem davant la primera xarxa social, que va fer servir els punts i els espais (signes telegràfics) en lloc d'imatges en una pantalla, com passa avui en dia. Enmig del gran allau d'informacions i notícies, circulant totes a la velocitat de la llum, n'hi ha algunes que s'acaben perdent, es deformen o es barregen amb ficció. Com a exemples, alguns articles publicats el 15 d'abril que afirmaven que el Titanic havia estat remolcat fins a Halifax amb tots els tripulants i passatgers sans i estalvis a bord.
Ja el 1915, els periodistes han d'afrontar el dilema entre la rapidesa i el rigor, així com la importància dels testimonis personals com a contrapès a la versió oficial. La informació comença en aquell moment a desenvolupar-se en tres grans etapes: el que ha passat; com han passat les coses segons els testimonis presencials; i perquè ha passat el que ha passat. És la primera vegada que les redaccions despleguen un autèntic dispositiu de «guerra» per anar a buscar la informació. L'Associated Press i el New York Times munten redaccions improvisades en hotels propers al port de Nova York a on s'espera l'arribada del Carpathia, el vaixell que ha rescatat els supervivents del Titanic. Dos periodistes s'infiltren dins el vaixell, malgrat la vigilància policial, per poder accedir als primers testimonis dels supervivents. Un tercer periodista ho va tenir més fàcil: estava precisament fent un creuer a bord del Carpathia. Més endavant, els diaris es farien ressò de la investigació del Senat i denunciarien l'ocultació d'informació per part de les autoritats.
